 |
ENTREVISTA AMB JORDI ARRESE
Redacció
 Avui la nostra entrevista habitual la fem a un home que acaba de viure un moment feliç en la seva vida. És en Jordi Arrese i Castañé, un dels tres capitans de l’equip espanyol de Copa Davis, que recentment ha guanyat aquesta competició. Ell, per la seva condició de capità a la pista ha viscut l’esdeveniment intensament.
Ens agradaria saber des de quan jugues al tennis.
Jugo des dels 10 anys, vaig tenir una aturada dels 15 als 17 i mig quan vaig acabar jugant un cop o dos a la setmana ja que, pels estudis vaig baixar molt el ritme. El meu germà ho va deixar i jugàvem més o menys semblant i em vaig acabar de reenganxar perquè el meu pare m’ho va proposar. Els estudis no eren el que més m’agradava, les ciències sí però empollar no, i em costava; així que em va dir: “si vols li diem al Bruguera si et vol agafar, intentes dos anys i intentes professionals, si va bé bé i si no, doncs mira, tornes a estudiar una altra vegada.”
Continues practicant?
Ara, m’agrada molt, però he tingut molts problemes cervicals, tinc un quadre clínic amb hèrnies, contusions, artrosi i de tot, l’últim any he tingut problemes. Un del peu, de no sé què; ara això de les cervicals ho estic arreglant amb isomètrics, estiraments... Tornaré a jugar perquè m’encanta.
Vosaltres, els capitans, entreneu amb l’equip o ho fan espàrrings especialitzats en aquesta feina?
El nostre nivell no seria suficient per als nivells actuals. Nosaltres fem espàrrings i després ells juguen entre ells. Estem parlant que els que vénen a la Copa Davis són entre els 30 millors del món, i si no ho són de rànquing, ho són de nivell. El nivell que hi ha entre ells d’exercicis, partits i tot, és molt alt. Podem fer alguna coseta com ara posar-nos a mitja pista i fer sacades perquè entrenin la restada, la qual cosa és molt específica.
Practiques de forma habitual algun altre esport?
Futbol, i en general tots, menys tennis i paddel que és el que més em perjudica. Practico moto de neu, bicicleta de muntanya, etc.
El paddel és el més equivalent al tennis, o bé el badminton o l’esquaix?
Tot el que sigui amb raqueta és bastant equivalent, i per tant, és bastant senzill per a un tennista.
Durant la teva llarga carrera tennística com a jugador, entrenador, o capità, deus de tenir sens dubte moments estel·lars, bons i dolents. Ens agradaria que ens fessis un resum d’aquest moments.
Dolents la medalla de plata de Barcelona 92 que va ser de plata i no d’or, el fet d’estar tan a prop i no guanyar-la és per a mi un moment dolent.
El final de la Copa Davis de l’any passat també va ser un moment dolent. Ells eren molt favorits, ningú donava res per nosaltres i nosaltres sabíem que teníem les nostres opcions, crec que tenim un equip impressionant. Els tres capitans des de que hem entrat, tenim una confiança absoluta en aquest equip, si belluguem les fitxes bé, tenim les nostres possibilitats. Allà, si el Ferrero va tenir opcions, si hagués guanyat el partit tike-break al 4t set i hagués guanyat el partit, podria haver-li donat la volta. Qualsevol dels dos partits, estic convençut, que el Charli l’hagués guanyat. Hewit no era el d’ara, i realment ell estava amb una confiança..., no hi havia res a perdre, perquè els favorits ja eren ells. Si hagués jugat amb més desimboltura estic convençut que hagués guanyat.
I se’ns va escapar l’oportunitat més maca de guanyar la Copa Davis. A Sevilla ha estat més maca pel fet, per l’ambient i per tot el que hi havia. Però millor que guanyar a Austràlia i a gespa no es pot, és difícil.
Bons moments, el fet d’arriscar tota una temporada per les olimpíades i aconseguir una medalla. Crec que és un moment importantíssim. Vaig estar 4 mesos i mig de pretemporada amb el Paco Seguro, vam fer 4 hores de preparació física, més les 4 i mitja de tennis, una barbaritat i també treballàvem dissabte, només descansava diumenge. Bons moments també van ser al 91, quan ens vam dir a nosaltres que el que arribés als tres primers del rànquing seria el classificat; jo vaig fer una cursa ascendent realment increïble, perquè vaig guanyar dos semifinals, La Palermo de Ginebra, Final d’Atenes en els dos mesos i mig últims o tres i vaig guanyar un torneig de pista ràpida, i jo mai havia guanyat més d’una ronda a pista ràpida, però amb la pressió m’he crescut sempre i el que va passar és que em vaig desenganxar de tots els altres que estaven a prop. Vaig decidir aleshores que faria una pretemporada bèstia. Bé, ho estic pagant ara, tot el que tinc... va ser bestial.
Recordem una mica Sevilla, que ens agrada aprofundir sobre aquesta final. Quin paper va tenir el públic?
Sempre és una de les bases importants. Els últims dos anys el públic té molt a veure amb l’equip i amb el g3. Tenim ple sempre. S’acaben les localitats amb un no-res. Això et fa estar content perquè demostra l’ambient que s’ha creat arran de la Copa Davis. Aquí van ser 27.000 i ha estat el més increïble que he vist. Mira que allò de les olimpíades va ser increïble, i és una cosa individual, se’m va posar la pell més de gallina a les olimpíades perquè a mi em cridaven, sentia la gent dir des de les grades “Jordi Medalla, Jordi Medalla” les tanques metàl·liques picaven, etc. però el fet de veure 27.000 persones va ser un fet increïble, dificilment serà possible tornar-lo a veure.
Esperaveu que Roddick perdés els dos partits?
En un principi ho veiem difícil, però els nostres jugadors són el millor que hi ha a terra batuda però veiem un Roddick amb molta confiança, un Roddick que a la Copa Davis rendeix d’una manera espectacular i que venia molt confiat. L’havíem vist jugar a l’entrenament, i el veiem bé, estava jugant amb els americans i guanyant-los a tots. No es degastava gaire i veiem que no seria gents fàcil.
Quan veu decidir que jugaria Rafa Nadal?
Nosaltres sempre crèiem que havien de jugar el Carlos i el Juanca, crèiem que era el millor equip per jugar contra aquests jugadors, però a mesura que anàvem veient tot l’equip, cada vegada ens vam anar implicant amb tots, pels problemes que tenia el Juanca, i per la confiança que ens donava el Rafa. Dimecres vam decidir que havia de jugar el Rafa i li vam dir al Juanca dijous al matí. Dimecres a les vuit de la tarda quan fèiem l’últim entrenament i quan ho vam decidir, a les 8 de la tarda vam parlar amb el seu entrenador i ell va ser qui ens va demanar que li diguéssim dijous al matí, nosaltres li haguéssim dit dimecres a la nit. Però li vam dir dijous al matí.
Ell va reaccionar molt bé, és un gran campió, és un jugador que ha estat importantíssim per al nostre equip, que continua sent importantíssim per al nostre equip i que seguirà sent importantíssim. A ell el que li agrada és jugar bé, ho va entendre però amb el típic d’un jugador que es queda fora i que té ganes de jugar. També crèiem que no estava en el seu millor moment de forma. Sí que crèiem importantíssim que havíem de quedar el primer dia 2 a 0 perquè sabíem que si fèiem un a un iguals se’ns complicaria molt. No és el mateix un 2-0 i arribar un 2-1 a l’última que 1-1 iguals i arribar un 2-1 a favor d’ells amb Roddick crescut, amb confiança, havent guanyat un partit, i dient “aquí no hi ha qui em faci perdre i a més puc perdre perquè encara tinc el matalàs de l’últim partit així que puc guanyar”.
Dijous al matí es va comunicar a Juan Carlos i a Nadal?
Nadal ja ho sabia, dimecres a la nit. Nosaltres, dimecres quan vam decidir, estava clar que al jugador li havíem de dir, com abans millor per preparar-se. Nosaltres havíem de preparar el jugador que nosaltres volíem al mateix moment que ho pensàvem. El Rafa va reaccionar excel·lentment. Al Rafa, abans de dir-li, li vaig preguntar com estava, com es trobava, i ell em va dir que excel·lent,que es trobava perfecte, i això va ser una manera de tenir confiança. I aquell mateix dia havia tingut algun problema amb el taló d’Aquil·les i també li vaig preguntar i em va dir no era res, és un excel·lent jugador de Copa Davis, crec que té molt a millorar, que això és bo, i al mateix temps és un excel·lent jugador de Copa Davis. Crec que a nivell mental pocs jugadors el poden igualar.
En canvi, el que ha de millorar és la tècnica que és l’important. Però, mentalment el que nosaltres volíem era una teràpia de xoc i creiem que el Rafa era qui millor ens podria donar la teràpia de xoc. A més, és un jugador que guanyi o perdi, fins l’últim punt e batalla, ho lluita i deixa molt triturat l’altre. És un jugador que resta molt bé, i això et dóna també confiança pel que fa a Roddick. El Tommy Robredo, per exemple, havia jugat set vegades amb Roddick i havia perdut les set, mai havia guanyat ni un set, havia perdut fins i tot a terra, això et diu que no era un jugador en el qual poguéssim confiar. Era un jugador que veies que Roddick sempre portaria la iniciativa, i no ens interessava que Roddick sortís i que pogués guanyar aquest partit encara que hagués estat amb el mateix Rafa, hagués sortit molt crescut del partit, fin i tot estant tocat, que va acabar amb rampes. Els va començar el Rafa però va acabar amb rampes, jo mai l’he vist amb rampes, i això et diu molt. Pel fet de perdre, i amb rampes, l’últim dia havia d’estar tocat mentalment, segur.
Contrasta molt la correcta agressivitat en el joc que té Rafa amb la seva serenor durant tot el partit?
Ell és el jugador de Copa Davis per excel·lència. Com és ell, és el perfil ideal, perquè transmet al públic, molt, massa.
L’has de frenar però el just perquè és important que ell tingui aquestes sensacions i aquest geni perquè fa vibrar el públic i això fa que tothom parli de Nadal perquè és molt més espectacular que qualsevol altre encara que pugui jugar més. Per exemple en Charli segurament juga molt millor. Però és més espectacular en Rafa i enganxa més amb el públic. Hi ha un feed-back, un dóna i l’altre rep. I més si estàs guanyant.
Quan tu dones reps sempre. Si el públic està enganxat a guanyar, sempre reps. Per això és tan important la figura d’en Rafa.
Aquí apuntàvem si amb els resultats de la primera jornada vau dubtar de si Nadal havia de jugar el doble o no.
Sí que es va dubtar. L’únic que nosaltres vèiem era que el doble el teníem molt perdut, era molt complicat i tal com vam veure que va acabar, era una ximpleria fer-lo jugar, perquè crèiem que no el guanyaríem aquell doble. Volíem que Ferrero i Robredo, que no havien jugat, entressin en competició, tot i que ens van pegar una pallissa, però podia no haver estat així. El més lògic era perdre, que era el que nosaltres ens crèiem, però també pensàvem que de sobte, jugant més a fons... però el que està clar és que nosaltres sabíem que l’altra parella era molt més compacta que la nostra, molt més entrenada i molt més compenetrada. No era molt important posar en Rafa o en Juanca en el dobles, i d’aquesta manera fèiem jugar en Juanca per saber qui posàvem l’últim dia. Aquesta va ser una mica la nostra teoria. Si nosaltres no li donàvem descans a Rafa estava clar que l’ultim dia no el podíem fer jugar, perquè a un jugador que ja té rampes, si el fas jugar dos dies seguits i un tercer que es pugui patir, fins i tot decidir a l’últim punt, no li pots posar tota aquesta pressió si no és que veus que és el més clau de l’equip, i no valia la pena perquè podíem comptar tant amb Tommy com amb Juanca.
Crèieu i esperàveu que el Charli decidiria l’eliminatòria.
Sí, nosaltres quan vam veure que ens vam posar en 2-0 jo no ho vaig dir però vaig pensar que moltes coses havien de passar per perdre aquesta eliminatòria. Creia que el difícil era posar-nos 2-0 i que l’eliminatòria era nostra, i si no era de Charli era de Rafa. Charli va jugar excel·lent, i al primer partit li va donar confiança a Rafa, va començar anant avall però en canvi va jugar molt tranquil, li va treure tota la pressió, li posava la pressió a Roddick, que crec que tampoc la va tenir, però Rafa llavors va jugar també amb molta més tranquil·litat. Anàvem 2-1, el doble ens van guanyar fàcil perquè són millors, jo crec que era el moment ideal per a Charli. Charli és una persona molt especial, perquè tant ho pot fer bé com malament. Juga molt millor amb el màxim de pressió, com va passar l’any passat a l’Argentina, que has de decidir o te’n vas a la caixa, i aleshores és quan es concentra i dóna el millor de si mateix. El Charli té això, una mica d’alts i baixos. Si li poses la màxima pressió, ell respon amb tanta concentració que llavors dóna el millor de si mateix.
Feia cinc anys que venia buscant això. Era el marc ideal, 27.000 persones, decideixes la copa Davis, has guanyat tu els dos partits, i amb l’últim jugador, amb el número dos del món, i a més que si perds no et preocupis que ja ho solucionarà en Rafa.
Era el marc ideal i de fet millor del que ho va fer Charli realment no es pot jugar al tennis. Jo crec que aquest nivell el pot donar Charli perquè té un potencial que ni ell l’ha explotat. Encara podria ser millor del que és. Riu a la seva manera però realment crec que el potencial que té Charli és difícil de tenir-lo. Un metro noranta, un servei impressionant, una dreta impressionant, de les millors del món, resta molt bé, es mou com ningú, vull dir que realment va jugar excel·lent. Ull! que a prop va estar en el segon set que si l’arriba a perdre Roddick estava pujant increïble, es trobava a gust a la pista. Però bé, amb dos sets a zero ja va anar tot bastant bé. En Charli és un jugador per a les grans ocasions. Si li poses moltíssima pressió és quan realment respon millor, i així són realment els grans jugadors.
Continues fent d’entrenador en algun club o de forma privada a jugadors o jugadores?
Fa 4 anys que estic amb la Federació Catalana de Tennis. Vaig començar amb nens de 13, 14 o 15 anys i l’any passat ja vaig passar a portar nois de 15 a 17 anys. Són cinc però ja estem aconseguint un bon nivell. A mi m’agrada aquesta edat, 16, 17 18, 19, fins i tot professionals, però quan vaig entrar, la veritat és que el nivell de la Federació Catalana era bastant fluix. Vaig preferir estar tres anys intentant fer un bon grup i que agafessin un bon nivell, per poder-me dedicar una mica més a aquests de més nivell. La Federació Catalana m’ha deixat fer sempre el que jo he volgut, per això estic aquí i estem fent un bon grup, estic molt content perquè tenim jugadors d’un gran nivell i cada vegada pugen més petits amb millor nivell.
Vam llegir durant l’eliminatòria de Sevilla que ho donaries tot excepte la dona, i nosaltres et volem preguntar pel teu negoci. El donaries el teu negoci?
Abans te’l hagués donat, ara no. T’asseguro que per aquesta Copa Davis hagués pagat molts calers. Va haver-hi una mica de polèmica amb aquestes declaracions. Per descomptat no anava en aquest sentit. Sóc bastant al contrari del que s’ha dit però no em preocupa gaire. Si em vingués una crítica dels amics o de la família em preocuparia, però de la resta. En aquest país estem tan acostumats a les crítiques i que és el que menys em preocupa. Me la va fer un lector ... (ja m’agradaria saber de la seva vida), i me la vaig prendre amb una mica de gràcia i tot, vaig pensar: “la gent té poca feina!”. I quan vaig dir la frase, ens ho van preguntar a tots i jo vaig dir que ho donaria tot, i es clar en dir tot, vaig rectificar dient home no, la dona, incloent la meva família, que és el més important, més fins i tot que l’esport, que el tennis i que tot.
Et volem preguntar... El tennis es força, tècnica i freda imaginació. En quina proporció?
El més important és la mentalitat, després la tècnica, però va molt lligat tot. Un jugador amb molta tècnica però sense gaire mentalitat pot arribar a ser bo, però no és dels que es manté al màxim nivell. Jo ajuntaria mentalitat amb tècnica. Un jugador amb gran mentalitat, com Hewitt, sempre estarà en un top 10. Un jugador de gran nivell tècnic, com Roddick, sempre estarà a dalt, per la técnica que té amb la sacada i la dreta. pega molt més fort que els altres, sempreestarà allà. I això que crec que té molta mentalitat.
Un Safin, amb la tècnica que té impressionant, si continua jugant, i només que tingui una mica de ganes, sempre estarà allà. Amb les dues coses jo crec que es pot arribar, i si aconsegueixes que les dues vagin juntes, és quan trobes un Federer, mentalitat amb tècnica, i és molt superior.
a Actualment és difícil no tenir força, per exemple Hewitt no té força, té tècnica i mentalitat però força és dels que et diria que en té menys. Però té unes cames que arriben a tot arreu. No té força tècnica però en canvi té cames. Coria tampoc té força. Coria té tècnica i flexibilitat amb els seus tirs impressionants. A més de tenir una gran mentalitat. Coria igual fa un globus, que un angle, que una punteta, és una mica el futur. Federer fa tot això. Solament que té una sacada més forta. Ara crec que el tennis encara és força, però crec que arribarem a la força amb el canvi de ritmes, amb la tallada, amb l’alteta... I crec que qui aconsegueixi dins de la força fer això estara molts anys allà a dalt. Jo crec que la tallada i els angles és el futur. Ja sabem que el gran servei i la restada és obligat, igual que tirar fort. Però crec que es juga massa màquina, i qui aconsegueixi adaptar la força amb les tallades, amb els angles i les deixadetes, amb molta més flexibilitat, crec que trencarà amb bastanta facilitat el tipus de joc que es juga avui. Nadal ho podria fer, però encara li falta una miqueta més de tècnica. Té l’angle, té l’alta, li falta la sacada, però és molt jove, amb 18 anys...però Coria tot i que li falta la força, és un jugador molt versàtil que fa absolutament de tot i trenca el cap dels altres. I és que és molt intel·ligent.
Ens podries explicar l’èxit de les jugadores russes, que són agressives, tècniques, maques...?
Jo crec que físicament són molt fortes, físicament són molt bones, altes, grandotes, la mentalitat és molt bona, li dediquen moltes hores des de joves i tenen la mentalitat com a molts països de l’est perquè el que volen és sortir d’allà. Aquest esport dóna molts diners i no hi ha tants esports que donin aquesta facilitat i aleshores totes ho intenten.
En surten moltes i segur que és una roda que segueixen moltes més. Tècnicament han de tenir una bona escola, la desconec.
Els russos semblen més esbojarrats, han baixat, però el que tenen que és el Safin és molt bo, i no veig que n’estiguin sortint.
Com a última pregunta: Quina relació tens amb la Fiatc?
Conec tots els metges d’aquí, l’Àngel, el Ramon i des de sempre que ells han estat aquí jo també em vaig lligar a la mútua. Fa molts anys, ni idea de quants anys, gairebé des del començament. Fa molts anys que vaig tenir hèrnia però no em vaig voler operar. En tinc diverses de cervicals i ara ho tinc molt bé, ara que faig molts isomètrics i m’està anant bastant bé. Si em fessin una radiografia tot senser trobaríem tantes coses, en canvi no són simptomàtiques. Però el tennis i l’esport d’elit trituren i jo era dels que entrenava molt. I això passa factura.
Esperem que el nostre tennis segueixi gaudint de tan bons jugadors, entrenadors i capitans i aprofitem per desitjar-te molt bons “Nadals”.
Ha estat tot una roda, una mica com el cas de les russes, hi ha molts entrenadors joves, i seguirà, eh? |