|
Avda. Diagonal 648 | 08017
Barcelona | T 932053213 |
|
 |
|
|
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
Ens hem documentat a Internet sobre la seva trajectòria i hem trobat molta informació sobre la seva carrera periodística i poca informació personal. Tot i així hem trobat inclús una Oda dedicada a la seva persona. On i quan va néixer en Lluís Canut? A Barcelona, tot just acabo de fer 50 anys. Quina és la seva formació primària? Vaig estudiar a la Salle, primer a la Salle Condal i després a la Salle Bonanova. A quina edat va començar la seva afecció a l’esport? Hi ha antecedents familiars? Des de ben petit tinc afecció a l’esport i a retransmetre partits de la majoria d’esports, encara que preferentment futbol i bàsquet. Un esport que m’agrada molt, encara que no està massa ben vist, és la boxa. No hi havia antecedents familiars. Tot va començar quan el meu pare, que tenia una fàbrica de camises, s’anunciava en una revista sobre el Barça i quan la va portar un dia a casa em va entrar la febre per l’esport... Quants germans són? Hi ha algun esportista? Som sis germans i cap esportista. Fins i tot tinc un germà que el dia de la final de Wembley se’n va anar al cine... Quan comença a pensar en periodisme? Quan veig que no tinc la possibilitat de ser futbolista. Quina formació periodística té? Bé, jo formo part de les darreres generacions a qui no s’exigia tenir la llicenciatura. Quan estava començant la carrera vaig tenir la gran sort de conèixer la persona que seria el meu referent periodístic, l’Alex Botines, que malauradament ens va deixar ja fa vint anys. Vaig fer dos anys de facultat a Bellaterra però com des de primer de carrera em va sortir feina a Ràdio Barcelona, aquesta em va ocupar tant de temps que no vaig poder acabar la carrera. En aquelles èpoques t’oferien la possibilitat de col·legiar-te al Col·legi de Periodistes a partir d’uns certs anys d’exercici de la professió i així ho vaig fer. La majoria de companys d’abans de la meva generació crec que no van fer la carrera. Per estar contractat en un medi de comunicació cal titulació? Actualment sí, tots els mitjans ho exigeixen. Als darrers cursos de la carrera ja fan les pràctiques obligatòries als mitjans públics. És una carrera molt atractiva i de fet la nota de tall per accedir-hi és molt alta. Ara voldríem fer una reflexió sobre els tipus de periodismes que considerem per demanar-li a vostè la seva opinió. El periodisme pot ser informatiu o descriptiu, potser crític, tècnic i d’investigació. El periodisme informatiu o descriptiu en esport explica l’esdeveniment simplement, de forma més o menys detallada. Ens permet, a vegades, veure el partit que hem vist i valorar-lo potser de forma diferent. Jo crec que el periodista d’esports acostuma a ser “tot terreny”. Jo personalment col·laboro amb els tres mitjans (escrit, ràdio i televisió). Tant toca fer una notícia, com un directe, una crítica o una opinió. Li dona importància a la informació? És primordial. El que passa és que ara en periodisme esportiu hem entrat en una dinàmica de banalització. De vegades, hi ha poc rigor i es donen informacions sense contrastar, especialment en el món de futbol. També creiem que hi ha un periodisme crític. Aquí sí que el partidisme involuntàriament por tenir un paper? Es difícil la imparcialitat? Jo crec que la imparcialitat no existeix. Tothom té uns colors i unes creences polítiques i una manera de pensar que fa veure les coses d’una manera o altra. Aquesta imparcialitat amb la qual alguns es volen presentar és incerta. Desconfiï d’aquests que diuen això. Ara bé, jo estic convençut que el periodista ha de tenir una dosi d’objectivitat, és a dir, si és penal és penal. Hem de procurar-ho, però ara estem tenint una guerra mediàtica que ens fa buscar la màxima proximitat cap al nostre espectador. Tu saps cap a quin públic t’adreces i quin és el missatge que vol sentir, així que t’hi intentes adaptar. Jo mateix no retransmetria igual un partit de futbol per Televisió Espanyola com per TV3. Un tercer tipus de periodisme podria ser el tècnic, que aporta solucions a las crítiques. En aquest sentit els coneixements sobre l’esport determinat han de ser molt bons. Està indicada l’especialització? Sí, és necessària. De fet, hi ha molta gent especialitzada. Crec que l’opinió ha de ser des del coneixement, aquestes opinions són les que realment tenen pes i valor. Hi ha molta gent que parla de tot. Ara ho veiem en algunes tertúlies, no només d’esport, on veus que hi ha gent que opina de tot. També podem parlar de periodisme d’investigació. La informació es busca o arriba? La informació s’ha d’anar a buscar, ja que del cel no hi ha res que caigui.... Normalment, tens una sèrie de contactes, amb qui tens confiança i tens capacitat d’accedir-hi. De tota manera, en el periodisme d’esports tampoc hi ha massa investigació... Quan s’aixeca una informació en forma de xafarderia infundada, que generalment pot ser greu, hi ha obligació d’afegir-se a l’ambient dubtós. No. El periodista ha de saber fins on arriba la línia de privacitat de les persones. La vida privada d’un personatge esportiu públic és veritablement privada? Ha de ser-ho. Si un senyor quan acaba el partit se’n vol anar de festa i a l’endemà va a l’entrenament i no afecta el seu rendiment, no passa res. Fins i tot amb els personatges més públics de la premsa rosa, fixeu-vos que només surten els que han traficat amb la seva vida privada, la resta no surt mai. En el cas de l’esport mireu què passa amb els jugadors al Reial Madrid: per què el Sr. David Beckam o el Sr. Ronaldo són víctimes d’una persecució? Doncs perquè ells han airejat la seva vida privada quan els ha convingut. Aquí a Barcelona som més reservats, en general, i ningú s’acostuma a posar en la vida privada de ningú. Està d’acord amb aquesta classificació de periodistes? Sí, tot i que crec que hi ha poca feina en periodisme d’investigació perquè vivim massa pendents del dia a dia i no podem anar més enllà del demà passat. Tot i això, jo de vegades he pogut fer documentals i reportatges amb una mica més de profunditat que m’han permès conèixer més determinades figures. Un altre element important són els assessors. Cada element de premsa, de ràdio o de TV té els seus? Jo sempre acostumo a buscar assessorament. Em creo normalment la meva opinió com a resultat de de conèixer opinions de persones que veritablement coneixen bé els temes. En bàsquet, hi ha una persona amb qui comparteixo la seva manera de pensar, és l’Epi. Quan ell m’ha dit les claus de segons quines coses sempre l’ha encertat. És una persona que coneix molt bé la seva feina i m’ha ajudat a crear opinió. Quan parleu de temes mèdics on us assessoreu? Crec que en l’àmbit esportiu tenim un gran desconeixement sobre el tema mèdic i, de vegades, parlem amb excessiva facilitat del tema. Jo no m’atreviria mai a opinar sobre un tema mèdic... No ho discutiré mai. En el cas del Barça, quan un equip pateix una plaga de lesions i la majoria d’aquestes són traumàtiques, crec que culpar el metge és d’un desconeixement total i absolut. És com culpar els mecànics dels accidents . El que passa és que a partir de certes lesions musculars pots generar dubtes sobre la preparació física, per exemple, i els metges sempre han de dir la seva. A TV3, per exemple, no hi ha cap metge assessor. Ara bé, quan es produeix una situació com aquesta pots intentar acudir a un metge expert en el tema i que no hi estigui implicat per demanar-li la seva opinió. Teniu polèmica entre companys del mateix mitjà? Sí, moltes vegades hi ha enfrontaments entre companys. Ara mateix, amb el cas Saviola s’està produint. És un noi que no ha creat mai cap mena de conflicte i que a més a més les seves xifres són clares. No sé què més ha de demostrar però hi ha companys que no hi estan d’acord. Hi ha un fet que ens sorprèn. El periodista esportiu parla de mestres generalment morts i de gairebé cap actual. Vostè ho ha fet amb Botines. Amb motiu del Centenari del Mundo Deportivo ens van encarregar una sèrie d’articles des de l’òptica personal, jo el vaig dedicar a l’Alex Botines i a d’altres persones que estan en la professió i que han estat per a mi autèntics mestres, com el Fernando Borderies. Sempre és més difícil reconèixer com a mestre algú en actiu que pugui ser competència teva, perquè normalment el mestratge te’l reconeixen quan t’has mort o t’has retirat. Vostès no treballen en equip? Cada vegada es treballa més en equip. En un programa intervenen molts elements, com la producció, la realització, etc. Ara bé, de la mateixa manera que reconec indispensable el treball en equip i que sempre he procurat envoltar-me dels millors equips, també crec molt en els lideratges. Si els grans equips no tenen un bon líder no van enlloc. Quan televisió fa un programa, el company o companya de feina el trien vostès o els l’assignen? Jo he procurat triar-los, sempre que he pogut. Quina relació té vostè amb FIATC? Sóc assegurat des de fa 20 anys. La persona que em portava les assegurances, el Sr. Garcia Meranges, m’ho va recomanar. Ell em va dir que la seva família hi estava assegurada i no m’ho vaig pensar més. La veritat és que estic molt content del servei que he tingut sempre. I amb la Clínica FIATC? Sabeu que tinc relació amb diversos metges: amb el Dr. Vilaró, el Dr. Bargalló, el Dr. Alcampel, que és el nostre “Pepito Grillo mèdic....” Com tinc relació personal i familiar, ja que el meu sogre va ser gerent de la clínica, sempre em rebeu amb els braços oberts. També conec personalment en Joan Castells des de fa molts anys per la seva vinculació amb l’esport i amb el futbol. La FIATC és com la meva mútua de família. És coneixedor del nou càrrec del Sr. Castells a la Federació Catalana de Futbol? Sí, i tant! Ho vaig llegir fa pocs dies. Em sembla molt bé perquè en Joan Castells és una persona amb molts coneixements i un gran afeccionat a l’esport i al futbol. És una pena que per la seva etapa al Barça actualment estigui desvinculat del futbol. Ara, a través de la federació, s’hi torna a vincular. Què creu que aportarà el Sr. Castells a la Federació? La seva seriositat, el seu rigor i el seu coneixement de la gestió. Ho ha demostrat aquí a FIATC i ara ho pot traslladar a la Federació. I res més Sr. Canut, seguirem escoltant-lo i llegint-lo. Perdoni si alguna pregunta l’ha pogut incomodar però per nosaltres era un problema quedar bé entrevistant un bon entrevistador. |
|
